Cofre
Fusta d’alba, permgamí i ferro forjat
58x128x55,5cm
S. XIV
Barcelona (Catalunya)
Inventari: MAP 228
Descripció
Aquest cofre esta format per un buc rectangular acabat amb peus a la part baixa i una tapa corba. Les posts que formen la caixa són desbastades a l’aixa, característica general del mobiliari medieval. Aquest fet comporta que les fustes siguin gruixudes i irregulars unides amb claus.
Tot el cofre està recobert de pergamí pintat amb pigment de mini que li atorga una tonalitat ataronjada. La pell permetia protegir la fusta d’insectes i de les inclemències meteorològiques.
Com a element de reforç s’hi ha aplicat llandes de ferro forjat amb eixamplaments decoratius trevolats. Presenta una nansa de ferro forjat a cada un dels laterals i una altra al centre de la tapa en forma de U que facilitaven el transport del cofre. La presència les nanses era necessària per facilitar-ne el transport tot i que cap de les representacions iconogràfiques on apareix és en un context de viatge, al contrari, es representa dins l’àmbit privat: al costat d’un llit o dins d’una estança.
Context
Existeixen nombroses referències iconogràfiques i documentals d’aquest tipus de mobiliari que permeten identificar aquest contenidor com una manufactura catalana.
Aquest model de cofre apareix representat en ambients domèstics en diversos retaules o miniatures gòtiques del segle XIV; aquest és el cas de l’escena de Moisès del Saltiri pintat per Ferre Bassa entre el 1340 i 1348, o bé el Llibre d’Hores de Maria de Navarra, també pintat pel mateix artista vers el 1341 i 1342, com també a l’escena de l’Anunciació del retaule de Cardona corresponent al mateix període cronològic.
Apart de la documentació iconogràfica i pictòrica també es troben nombroses referències documentals referents a aquesta tipologia de contenidors. Apareix en els inventaris catalans del segle XIV i primera meitat del XV, al 1321 apareix en la documentació un “cofre encuyrat” o bé el 1341 també el trobem descrit com a “caixa ferrada i clavetejada”, o també com a “cofre bonum de opere Barchinone encuyrat et barrat”, cita que permet atribuir a Barcelona la presència d’un taller força actiu dedicat a la construcció d’aquest mobiliari.
Tota aquesta nombrosa documentació permet constatar que devia ser molt usual en l’època gòtica, si bé és un model amb pervivència del sistema constructiu romànic que ja es devia utilitzar a finals del segle XIII.
A nivell formal la major part presenten unes característiques molt similars, tant és així que la seva capacitat correspon al sistema de mesura medieval emprat a Barcelona i que s’anomena “la cana” diferent de “la cana” d’altres ciutats. Aquesta mesura equival a 155,5 cm i és divisible en set pams o sis peus.
Bibliografia
Fitxa MAP : La joia del Museu: abril/maig/juny 2007
Pasqual Miró, Eva. 2008. “Els cofres encuirats” a L’Art Gòtic a Catalunya. Enciclopèdia Catalana. Barcelona p.p. 337
Pasqual Miró, Eva 2008. “Els cofres encuirats” a L’Art Gòtic a Catalunya. Enciclopèdia Catalana. Barcelona p.p. 331