Entorn al procés de creació.

L’artista explicarà el procés de creació i l’entorn sotmès a canvis constants i regeneratius de la mateixa acció i vivència. La consolidació de tècniques vives en la pintura i la seva temporització.

El proper dissabte 24 de març, a les 16.30h, Irim Lux desmembrarà el text 3000 dies, una reflexió escrita per ell mateix:

3000 dies
Existir a la fàbrica, a la pintura i… al procés de la natura.

Cada set segons respiro aire nou del següent riu que desperta amb la pluja, la neu i la quietud inexistent, perceptible tan sols quan surto del meu lloc. Camino, i el moviment subtil fa que em creixi aquesta molsa reposada, mutant i constant. Percebo aquell atlàntic desconegut dins meu juntament amb la profunditat de la terra, generant allò, aquell fong amb fang. Tornar enrere amb aires d’avantpassats, treball a la indústria, vellut i família. La quietud és brutal per poder sentir els batecs i crear amb ells ritmes tensionals que generen forma, a la colònia del segle XXI… és possible, romandre dia a dia, setmana a setmana, any rere any. Procés lent i continu, sense cap mena de distraccions. Actuo, ramico i em vaig omplint de pols daurada, capa na sobre capa, tenyint-se i endurint-se, membrana, consciència i persistència, és el que observo sentir, l’ara i el continu. Però el meu camí té una inversa i dins meu torno enrere per unicar-me al generador, a aquell tot moviment previ. Podria ser aquell arbre durant segles, creixent en capes, però no és així. Tinc la capacitat còsmica, atorgada i obligada de crear.

La pintura viu com l’arbre del costat del riu però amb el poder sobrenatural de l’actiu preconscient, tant amagat a la humanitat… d’aquí la seva llum divina i tan nostra. Em dirigeixo cap al prebatec, el meu camí invisible, inimaginable, zona de matèria fosca i motor absolut. M’uneixo i pinto sense intencions representatives, expressives o comunicatives; deixo a l’acte fer… com fàbrica
construïda per membrana.

Existir a la natura, la pintura… i la fàbrica.

La pluja que fa créixer el riu i arrossega amb força, l’hora de l’escarabat ha arribat amb ella. Atzabeja amb tons blaus i apareix sota aquella na capa ja trencada, pedra tota blanca i la molsa… riu avall. Llum amagada durant temps que es mostra amb els canvis de l’univers, ballem al seu ritme, el nostre.

La tela… la posa Déu, jo… la pinto.

I retorno a la terra vermella, al pi, als cingles… M’enterro i bussejo abraçant tots els laments que vaig trobant, teixint així la meva realitat, no dono l’abast. Construeixo contínuament mutant forma i… cada set segons… expiro foc per escalfar la terra i el següent riu que desperta sobre meu… amb la pluja, la neu i la quietud ja existent.