Manolo Gómez des dels anys vuitanta treballa immers en la intimitat del fet pictòric. Ha fet i desfet un llenguatge pictòric intuïtiu, reinventant-se’l a cada nou pas. Prova d’això és el treball d’aquests darrers tres anys, període en què fa mutació de l’especificitat pictòrica per abordar-hi altres maneres, altres possibilitats d’eixamplar les seves eines expressives. Percebre les emocions com a matèria ha estat la clau per desenvolupar una obra a manera d’extenses cartografies subjectives que mapegen en el dia a dia de l’ordinari i el quotidià a fi de desvelar-hi la visió d’allò extraordinari. Cartografies de l’intangible que rauen a enfocar, a copsar el món des dels detalls, des de la proximitat. Una manera fragmentada i no lineal ni contínua d’aprehendre el món. Al cap i a la fi cartografies emocionals formades per juxtaposició, com una forma de comprendre, d’ordenar i desconstruir, de situar-se i d’orientar-se en la complexitat canviant dels senders del quotidià.
La repetició d’un gest. El plec i allò implícit. Quan el full de paper deixa de ser pura superfície pictòrica i esdevé matèria, cos a tractar, a doblegar, a plegar, aquest cos conté les traces de la mà que taca, que retalla, que doblega, que enganxa… Conté l’encadenació de petits gestos que ens parlen de capes d’implícits, de substrats i de complexitat. I ens obliga a llegir més enllà del visible, més enllà de la mera superfície. Com qui diu, també ens obliga a llegir el sota, el dins, el darrere, al costat… dels plecs i de les capes. Aquest és el gest repetit que Manolo Gómez imprimeix en les seves darreres obres: doblegar, plegar i replegar el full de paper. Papers tractats amb vernís, tinta o pintura, amb fum, amb grafit o impresos amb tinta d’injecció. Hi articula la vibració del color, de la línia, amb textures i retalls de fotografies impreses. Una multiplicitat de fragments plegats o doblegats que l’artista composa configurant tot un món de cartografies, mapes o quaderns. En definitiva mosaics sensorials d’un enorme poder de suggestió.
Dels grans formats als quaderns. L’escala significa. La qüestió de l’escala no és supèrflua, cada obra de Manolo Gómez determina una manera de ser i de fer-se present, comporta una determinada dimensió. Des del gran vermell de dos-cents quaranta fragments plegats, fins al quadern per a Fermina de múltiples capes superposades, les dimensions de les obres varien, i també en varia la seva voluntat expressiva. En totes elles la construcció es base en la suma de fragments, però, mentre la contundència de les obres de grans dimensions recau a despullar-ne l’aparença i treballar des d’un mateix registre, l’interès de les obres de dimensions més reduïdes resideix en fer evident la diversitat de les parts i la complexitat dels detalls. La presència diàfana i contundent, més física, de les obres de grans dimensions dialoga amb la formalització més íntima de les obres de dimensions més reduïdes i amb múltiples capes a desvelar.
Enregistrar, mapar, emplaçar, plegar, incloure, desconstruir, són conceptes que tenen sentit en les obres de Manolo Gómez, però també en la combinació entre aquestes obres i les intervencions a l’espai expositiu que, a petició del mateix artista, s’hi podran veure de la mà d’altres creadors que l’acompanyen: Aina Roca, Xavier Déu, Toni Casassas i Jordi Canudas.
