L’exposició retrospectiva de Ferran Sanz compta amb la col·laboració del Museu de l’Art de la Pell de Vic, el Patronat d’Estudis Osonencs, i El Centre d’Arts Contemporànies de Vic (AcVic) i ExArtVic. Una part de la mostra estarà exposada al Museu de l’Art de la Pell de Vic i una altra es podrà visitar al Temple Romà del 19 de desembre de 2014 al 25 de gener de 2015.
Pertorbació (L’escriptor i dramaturg Jordi Coca parla de l’obra de Ferran Sanz)
Sembla que I’obra artística de Ferran Sanz es proposa com a premissa essencial pertorbar l’espectador. És a dir: a través de les imatges de les seves teles busquen pertorbar la quietud i l’assossec de qui les mira. Ho fa tot introduint en l’obra irregularitats que desvien el curs natural de les coses i probablement pwe això hi veiem gats i gallines amb conquilles de cargol, nines masturbatòries,, personatges de còmic que participen en guerres d’escorpins on conviuen els Estats Units, Rússia i la Xina, insectes monstruosos, serps a les arrels dels grans i bellíssims arbres daurats …
Segons aquests exemples, i tat com hem dit, la pertorbació es buscaria tot alterant la lògica estrictament realista de la figuració. Si això és així no podem deixar de demanar-vos d’on ve aquesta necessitat d’inquietar.
Segons Hegel, i a diferència del què s’esdevé en el món natural, la bellesa artística no existeix al marge de l’observació i, per tant, la creació ha de comportar necessàriament una pregunta, una crida feta a les ànimes i a les ments de qui la mira. Qui fa aquesta pregunta-crida a l’esperit i a la raó és l’artista, el creador, cosa que el dota d’una condició certament interessant: no és l’artesà que demostra la seva habilitat tècnica, no és el manipulador hàbil que orquestra un producte impactant però buit… L’artista ens proposa un indret d’experiència i ens demostra que la seva producció -tela, objecte, partitura, text, etc- no és quelcom. I caldria afegir que els humans fan això com a subjectes lliures que busquen de sostreure al món la seva esquiva estranyesa. Dit d’una altra manera: el què i el com de la creació es fonen en una unitat diversa que interroga lliurement sobre qüestions essencials.
El poeta Joan Brossa diferenciava clarament la fantasia de la imaginació en matèria artística, diferenciava l’acumulació expansiva de la concentració significativa. Brossa va triar el camí de la imaginació, i en canvi sembla indiscutible que Ferran Sanz es descanta obertament pel camí oposat, per la fantasia. Efectivament, i sense que això suposi cap apriorisme, cal admetre que en l’obra pictòrica d’aquest hi ha la convivència acumulativa i alternant d’interessos diferents; són interessos que van ds de la formació acadèmica a Francis Bacon, tot passant per administracions confessades com ara El Greco, Goya, Böcklin, De Chirico, Blathus, i també per influències lògiques com per exemple l’expressionisme, el surrealisme, l’informalisme matèric, el grafisme tortuós i funeral de Saura, el pop nord-americà… Sanz se sap un creador del segle XX i, en haver triat l’acumulació expansiva (la fantasia), es veu obligat a sustentar la seva idea d’artista en un doble suport: D’una banda se sent hereu d’una bona part del segle XX, i de l’altre adopta un model d’artista que no admet compromisos imposats i que actua des de la puresa insubornable fonamentalment lligada a la llibertat, ja que, altrament, la seva opció el duria als perills de l’eclecticisme buit i del déjà vu. És com si des de la intuïció ens estigués dient que aquesta idea d’artista completament lliure i sincer és una garantia.
En un sentit que és complementari a això que diem, el mateix procés duu Ferran Sanz a la necessitat d’evidenciar tant com sigui possible que la seva producció artística no és únicament tècnica ni fonamentalment evasiva, que tampoc no és merament referencial. D’aquí que accentuï la pregunta crida d’arrel hegeliana a què ens hem referit i que s’adreça tant a l’esperit com a la raó. És una pregunta-crida que en ell adopta l’aspecte claríssim de pertorbació. El sentit de l’obra, doncs, es concreta amb el desassossec temàtic, i probablement per això és més evident en teles figuratives.
Aquesta intenció ja hi era en les primeres etapes de acadèmiques no estrictament formatives i apareix igualment en les peces matèriques. Tanmateix, sembla evident que es concreta i s’intensifica quan la figuració recuperada conserva i integra l’habilitat tècnica com el deix surrelista o la imatgeria pop.
És aquí on trobem la bogeria dels embuts que s’acumulen, les llaunes de coca-cola i els diners, les dines-nines i les nines-dona, les banyes i els ulls de brau, les armes, els insectes, els processos naturals de descomposició, els cucs i les serps… En contra del que podria sembla a primera vista, aquesta temàtica no té res a veure amb un mòrbid atractiu per l’escatologia o l’escabrositat. Més aviat són camins tots ells encaminats a la recerca del que ja volíem anunciar amb el títol d’aquestes ratlles: l’art de Ferran Sanz se salva i es concreta en la pertorbació, que és la pregunta-crida que ell planteja tant a les ànimes com a les ments.
